Fa cent anys l’independentisme va agafar les armes

Els moviments polítics contemporanis sovint han utilitzat episodis històrics per justificar la seva lluita. És per això que alguns esdeveniments del at català mantenen encara avui la seva vigència i poden ser un revulsiu per repensar el moviment independentista ac­tual. L’exemple el tenim en dos fets de l’independentisme de la dècada de 1920 que celebren el centenari: els complots del Garraf (1925) i de Prats de Molló (1926). Aquests episodis són indestriables del cop d’Estat del general Miguel Primo de Rivera, el 13 setembre del 1923, que va suposar un terrabastall en el món del catalanisme polític. Per una banda, la conservadora Lliga Regionalista havia donat al cop militar, per les promeses d’una reforma autonomista de l’istració espanyola; per l’altra, els sectors lligats al catalanisme republicà i als minoritaris sectors independentistes van denunciar la involució autoritària. Primo de Rivera va estrenar l’exercici despòtic del poder amb un decret “antiseparatista” que il·legalitzava la major part d’entitats catalanistes i va treballar per desballestar la labor de la Mancomunitat de Catalunya i les aspiracions autonomistes. Les detencions, la censura i les persecucions van precipitar l’exili —principalment a Perpinyà, Tolosa i París— d’un independentisme que, des de la creació de la Federació Democràtica Nacionalista (1919) fins al naixement d’Estat Català (1922), tenia com a referents l’excoronel de l’exèrcit espanyol sc Macià (1859-1933) i el jove activista Daniel Cardona (1890-1943), conegut com “l’irlandès” per la seva iració per l’estratègia militar de l’Irish Republic Army.

El catalanisme a l’exili francès

Al final de setembre del 1923, Macià es refugià a França per escapar-se de la detenció i començà a reflexionar sobre els problemes militars, polítics i econòmics de l’empresa que estava bastint: la creació d’un exèrcit legionari. Aquest objectiu responia a diferents influències: en primer lloc, l’esmentat cas de l’independentisme irlandès, que havia regenerat el món del catalanisme radical amb la seva estratègia insurreccional; i, en segon lloc, l’herència garibaldina dels voluntaris armats que havien ajudat a assolir la unificació italiana el 1860. En aquest marc, Estat Català s’esmerçà per allistar voluntaris i entrenar-los en marxes i tàctiques militars, segons els manuals sos de l’època que van ser traduïts al català.

En l’àmbit polític, Macià s’enfrontava a dilemes de primera magnitud: crear un front únic catalanista, establir aliances a nivell espanyol amb exiliats republicans, o bé amb revolucionaris. Les influents comunitats de catalans de l’emigració a Amèrica demanaven que hi hagués un front únic catalanista. Aquesta aspiració va quedar en no res, ja que els sectors moderats del catalanisme, amb sc Cambó al capdavant, desconfiaven de Macià. Tampoc va arrelar l’intent d’entesa amb els sectors republicans espanyols de l’exili, per la negativa d’aquests a participar en els plans de Macià.

La tercera opció, que involucrava els anarquistes, va fructificar en el Pacte de la Lliure Aliança, el gener del 1925, entre Estat Català i la regio­nal catalana de la CNT amb sectors minoritaris del nacionalisme basc i gallec. A partir d’aquest pacte, el pla de Macià es va basar en la formació d’un cos militar compost principalment per voluntaris catalans exiliats i pel d’una xarxa clandestina dins del territori català, que havia de facilitar l’acció un cop iniciada la incursió armada. La planificació de l’operació preveia que l’exèrcit català creués la frontera pirinenca a través del coll d’Ares i accedís al territori espanyol amb la intenció d’avançar cap a Olot, on es preveia reunir forces i consolidar l’avenç militar. El pla confiava en una resposta favorable a l’interior del país. En aquest sentit, era fonamental que el arribés també del món obrer, compromès amb els independentistes mitjançant el citat Pacte de la Lliure Aliança.

Però els problemes no acabaven aquí: la tercera gran incògnita que s’havia de resoldre eren els recursos econòmics per mantenir els voluntaris, comprar les armes, difondre la propaganda, etc. Per aconseguir-ho, sc Macià va intentar, sense èxit, diferents iniciatives: va cercar diners entre un grup d’inversos internacionals que esperaven beneficiar-se de la devaluació de la pesseta en cas de moviment revolucionari; va llançar l’Emprèstit Pau Claris per Sant Jordi del 1925 i va buscar l’ajuda econòmica de col·lectius catalans residents a Amèrica. També va fer un viatge a l’URSS per aconseguir el del règim soviètic, que veia amb bons ulls l’oportunitat de col·laborar amb els enemics de la dictadura de Primo de Rivera, i, amb això, la possibilitat de penetrar en aquell món de resistents i fer-lo bascular cap al seu lideratge revolucionari. Per últim, Macià no va dubtar a posar els propis recursos familiars per sufragar l’empresa.

El complot del Garraf, ruptura interna i pugna pel lideratge

Les dissidències internes van ser un altre front de problemes per a Macià i ens ajuden a entendre la precarietat d’aquest món independentista integrat per alguns centenars de joves activistes neguitosos per la falta d’acció. Daniel Cardona, “l’irlandès”, era l’interlocutor més directe per als joves militants separatistes: exiliat des de l’agost del 1924, havia tingut discrepàncies amb la gent de Macià, a qui trobava poc nacionalistes, i a la vegada desconfiava de les maniobres polítiques del dirigent català amb forces no catalanistes. També hi havia alguns escamots d’Estat Català que qüestionaven l’estratègia de Macià i volien promoure iniciatives més directes i violentes. Un d’aquests intents va ser el complot del Garraf per matar el rei, impulsat per joves militants com Jaume Compte i Miquel Badia, vinculats a l’escamot del carrer Vertrellans de Barcelona.

Aquests joves separatistes, in­fluïts pel brutal atemptat de la catedral de Sveta-Nedelya a Sofia (abril del 1925), van planificar un regicidi contra Alfons XIII aprofitant la seva visita a Barcelona. El primer intent, el 29 de maig, fracassà per la deserció d’un dels implicats. Un segon consistia a col·locar l’explosiu a la via del tren, a la costa del Garraf, per fer descarrilar el comboi que havia de portar el rei de retorn de Barcelona. La policia espanyola va frustrar el projecte, ja que gràcies a l’ajut de com a mínim un delator va detenir els principals implicats. El judici militar, iniciat el 29 d’abril de 1926, va acabar amb diverses condemnes severes, incloent-hi cadenes perpètues. Malgrat la inicial condemna pública de Macià als mètodes terroristes, poc després va publicar el manifest “Als homes lliures”, en què denunciava les tortures als detinguts i en reivindicava la lluita.

L’intent d’atemptat evidencià la profunda divisió estratègica dins de l’independentisme. Cardona i els seus van voler desmarcar-se del macianisme construint una xarxa pròpia entre Perpinyà i Besiers, i disputant a Macià el reconeixement com a líder legítim, especialment davant les comunitats catalanes d’Amèrica. La tensió culminà en una reunió a Perpinyà l’agost del 1925, que acabà en retrets i en una ruptura definitiva. En els mesos següents el divorci era total, i Macià arribà a enviar una carta a Cardona en què l’acusava de “parlar en to de calúmnia, d’insídia vergonyant i d’atac també calumniós a la vida privada de molts components d’Estat Català”. Les friccions derivaren fins i tot en agressions físiques entre militants dels dos sectors. Aquestes disputes internes recorden les que van viure, pocs anys abans a Irlanda, Éamon de Valera i Michael Collins, en el dilema entre la via diplomàtica o la insurreccional. Tanmateix, el complot del Garraf va acabar afeblint l’estratègia armada de Cardona i consolidant l’hegemonia d’Estat Català com a únic referent amb capacitat d’acció.

Prats de Molló: fracàs militar, èxit simbòlic

Al llarg del 1926, sc Macià treballà per reorganitzar els seus efectius i plantejar aliances; tant és així, que entrà en e amb els ambients militars espanyols i d’oposició a la dictadura que, el juny del 1926, intentaren el cop d’Estat conegut com la Sanjuanada, que va ser, però, desarticulat de seguida. Després d’aquest fracàs, Macià madurà la idea d’allistar uns quants antifeixistes italians que havien lluitat a la Primera Guerra Mundial per incrementar els efectius d’Estat Català amb homes experts en l’ús de les armes. En aquest marc, el líder català es va entrevistar amb Ricciotti Garibaldi. El net de l’heroi de la unificació italiana havia organitzat a França el moviment de les Legions Garibaldines després de la Gran Guerra. Entre els legio­naris garibaldins hi havia nombrosos antifeixistes italians que s’havien refugiat a França per fugir de la dictadura de Mussolini i que esperaven tornar a Itàlia amb Garibaldi per derrocar el règim feixista. Però això no va ar, i aquestes desenes d’italians legionaris van trobar una sortida a la seva frustració i situació precària unint-se a l’exèrcit català.

Aquest sector estava vigilat atentament per les autoritats policials ses i espanyoles, com també ho estaven els voluntaris macianistes, amagats a l’estratègica masia Can Bach, a Coustouges, en la proximitat de la frontera espanyola. Can Bach havia de ser el centre neuràlgic per repartir les armes als soldats de l’exèrcit català el dia de l’aixecament. La Guàrdia Civil va fer-hi un registre il·legal, el febrer del 1926, però no va trobar cap prova concloent. Tampoc va trobar-ne cap la Gendarmerie sa, però va aconseguir que els voluntaris confessessin la idea de Macià d’enderrocar la dictadura espanyola amb una expedició armada.

Fos com fos, l’aixecament catalanista previst per l’11 de setembre del 1926 fou ajornat per falta d’armament i s’intentà materialitzar a finals d’octubre del mateix any. Els voluntaris catalans van sortir de París el 29 d’octubre i van ser detinguts en arribar a la frontera. Finalment, el 4 de novembre del 1926, sc Macià, amb l’estat major de la seva organització, va ser capturat per la policia sa a Prats de Molló. En els dies següents, la “conjura dels catalans” es va transformar en un afer d’Estat i va escenificar una batalla diplomàtica entre França, Espanya i Itàlia. La detenció de Ricciotti Garibaldi a Niça per part de la Gendarmerie, amb l’acusació de ser un agent provocador al servei del feixisme italià, va servir per projectar la imatge de Macià com a lluitador íntegre, traït per un home sense escrúpols. Una acusació que, si bé no s’ha pogut documentar mai fins als nostres dies, ha estat un argument que ha transcendit l’època i s’ha consagrat com una evidència històrica, malgrat que la recerca sobre els possibles delators ha apuntat cap altres direccions, que inclouen tant voluntaris italians com catalans.

El judici a París (gener del 1927) va acabar amb condemnes lleus, però el procés va servir per difondre internacionalment la figura de Macià com a heroi de la llibertat contra el feixisme. Els voluntaris catalans van ser expulsats a Bèlgica, i Macià va emprendre una gira triomfal per l’Amèrica Llatina, culminant en la redacció del projecte de Constitució de la República Catalana a l’Havana l’octubre del 1928.

El mite de Macià i la persistència del llegat

La repercussió del cas de Prats de Molló va més enllà del fracàs militar. Ens permet entendre la preocupació de la dictadura de Primo de Rivera pel catalanisme insurreccional, com demostra el fort desplegament policial, la xarxa d’espionatge tant a França com a Espanya i les gestions diplomàtiques per impedir l’acció de l’exili polític català. A més, va permetre consolidar el mite de Macià, elevant-lo a líder moral de l’oposició al règim, tant a nivell català com espanyol. Aquest capital simbòlic li va permetre triomfar a les eleccions municipals d’abril del 1931, quan Esquerra Republicana de Catalunya va esdevenir la força més votada. El 14 d’abril, Macià proclamà la República Catalana.

Mentrestant, els protagonistes del complot del Garraf van seguir camins diversos. Jaume Compte simbolitza aquell corrent que va confluir en l’esquerra revolucionària i va morir lluitant en els Fets d’Octubre del 1934. En canvi, Miguel Badia exemplifica aquell gir cap a la dreta antiobrera durant els anys republicans, que va desembocar en el seu assassinat, amb el del seu germà, per un escamot d’anarquistes l’abril del 1936. Daniel Cardona va mantenir la seva ortodòxia nacionalista, influent en cercles marginals de l’independentisme dels anys trenta.

El centenari dels fets del Garraf i de Prats de Molló ens convida a una reflexió crítica sobre les tensions històriques dins l’independentisme català. En un context de repressió i exili, la radicalització armada fou percebuda per molts com l’única resposta possible. Malgrat els fracassos operatius, aquests episodis van contribuir a la construcció d’un lideratge carismàtic i d’un relat heroic entorn de la figura de sc Macià. Aquests esdeveniments també evidencien els límits de l’acció unilateral i els perills de la fragmentació interna, dilemes que continuen ressonant en el present. Recuperar aquesta memòria no només incomoda, sinó que obliga a repensar, amb perspectiva històrica, les estratègies de qualsevol moviment polític que es projecta cap al futur.