‘Sirat’, somni i metàfora

La metàfora no és una figura retòrica de què se serveixen quatre literats, sinó una manera de pensar les coses simbòlicament que està present en la vida diària i que ens permet entendre les abstraccions amb imatges. Els nostres somnis sovint són grans metàfores que hem de desxifrar servint-nos de les claus del nostre at i les nostres tensions psicològiques. I també les ficcions ho són. La gràcia de la metàfora en les narracions és que implica el lector o l’espectador d’una manera més inescapablement íntima: ens exigeix una feina d’interpretació, que, de la mateixa manera que amb els somnis, farem en funció de qui som i com sentim. Així doncs, una part del significat d’una pel·lícula o un text no es troba en l’obra en si, sinó que deriva del que hi aporta el receptor. Jung, en el pròleg a l’edició clàssica del Yijing xinès, ja va subratllar el poder de les imatges per establir un diàleg amb nosaltres mateixos: la manera com interpretem una imatge, una metàfora, un text, una pel·lícula, sovint diu més de nosaltres que no de la font original. M’agrada la idea que una obra no tingui un significat incrustat i inamovible, sinó que el significat es creï a través de cada interacció de l’obra amb un individu, i això doni lloc a una miríada de lectures de vegades fins i tot contradictòries.

Pensava en tot això ahir que vaig anar a veure Sirat, la pel·lícula d’Oliver Laxe, perquè en vaig sortir amb la mateixa sensació que em deixen la majoria de somnis: amb una mena de rau-rau mental per escatir quina lectura hi he de donar (què coi em ve a dir tot això?), com si intuís que allà hi ha un missatge que m’està dient alguna cosa o, fins i tot, la clau per dir-me a mi mateixa alguna cosa que no em vull dir. Sirat, com tot, té coses bones i coses no tan bones. Entre les primeres, hi ha la hipnòtica potència visual (el desert) i sonora (la música electrònica de rave ada de voltes) que et deixa mig estabornit: és sens dubte una pel·lícula per veure en una bona sala de cine. Un altre dels grans encerts és la desobediència de l’estructura narrativa convencional, que en aquests temps d’IA i ficcions americanes clonades s’agraeix molt. De les coses no tan bones no us en parlaré perquè no soc crítica de cinema ni tinc ganes de fer sang.

Després d’unes hores de pair la pel·lícula, he decidit que a mi Sirat em parla del preu que paguem per assumir riscos, de la necessitat de corre’ls malgrat saber que no sortiran gratis i de la tragèdia esperançadora o l’esperança tràgica que ens assetja d’amagat en tot moment. També l’estructura narrativa la penso com una metàfora; la vida, com la pel·lícula, la comences pensant-te que és una festa —una festa estranya a estones, sí, però una festa al capdavall—, i no és fins que vas per la meitat que t’adones que tot allò no va del que et pensaves, que el tema és un altre, o que, de fet, no hi ha manera de saber quin és el tema ni per on tiraran els esdeveniments. Que el desert és immens i no sempre és a les nostres mans de sortir-ne.