Narcís sense mirall a ‘Centaures de la nit’, de Marc Recha

Quan l’any 1991 es va donar a conèixer amb la pel·lícula El cielo sube, el director Marc Recha (l’Hospitalet de Llobregat, 1970) feia un gest inclassificable que marcava l’inici d’un camí que no ha abandonat mai més: el d’un cinema de qualitat artesanal, lliure, que avança prescindint de les modes ideològiques o estètiques i de les pressions de la indústria o del mercat de torn.

Era una adaptació de La lliçó del tedi en el parc, l’obra més intensa i poètica de l’autor més maleït de la literatura catalana: Eugeni d’Ors. Assumint la cèlebre frase de Gustave Flaubert, “perquè una cosa esdevingui interessant només cal mirar-la molta estona”, Recha proposava una obra en blanc i negre, estàtica, plena de referències visuals. Amb el seu virtuosisme estilístic, es permetia llegir tota la inoblidable narració orsiana en veu alta a la vegada que descrivia amb un detallisme gairebé exasperant una paret blanca, el cel esbatanat o el lent pas d’un núvol.

Hi ha moltes maneres de narrar històries, o de crear ambients o de presentar personatges. Recha tria sempre la radicalitat del minimalisme, la poeticitat i la intensitat. També el silenci i la contemplació, perquè sap que un dels grans misteris de l’art és la captació única de l’instant. Pel·lícula rere pel·lícula, des de Pau i el seu germà (2001) o Dies d’agost (2006) fins a Petit indi (2009), se situava a la frontera entre la ficció i la no-ficció i proposava el camí del realisme poètic que després tantes satisfaccions ha donat al cinema català d’avui. La lentitud descriptiva, l’el·lipsi narrativa i la suggestió emotiva al servei d’històries humanes, sovint properes, que es fonamenten en la mirada sensible sobre el paisatge. Latents, no tan sols hi ha els noms dels seus cineastes preferits (Renoir, Bresson o Rosselini), sinó també moltes referències literàries: Joaquim Ruyra, Josep Pla, Céline o George Orwell. Es pot dir que les seves pel·lícules formen una mena d’obliqua autobiografia sentimental que reflecteix tant la seva manera de veure el món com els seus lligams amb les persones estimades (ara un germà, ara la mare, ara el fill, ara unes amants).

L’artista pot parlar de si mateix transfigurant-se en els altres i en el món exterior sense mirar-se de manera narcisista

Han at més de trenta anys i, amb l’estrena de la seva última pel·lícula, Centaures de la nit, Recha torna a anar contra corrent i culmina tot un viatge personal i estètic. És una obra d’art de la imatge i del pensament sobre la imatge. Una pel·lícula que recupera el blanc i negre i que crea una bellesa sensorial única en què el tacte i l’oïda emergeixen fins i tot per sobre de la mirada. Una història que sembla molt moderna i molt antiga, plena de referències cinematogràfiques (Pasolini, Buñuel, Bergman). Una proposta divertida, sòbria i lírica, que recompensa l’esforç inicial gràcies també a l’acompanyament musical de Marc Parrot. Centaures de la nit comença al matí i acaba al vespre, però no té ben bé un principi ni un final. “El camí comença, el viatge ja s’ha acabat”, repetia Pasolini. Les seqüències narratives, amb molta més paraula que en les pel·lícules anteriors, s’alternen amb moments gairebé estàtics, veritables tableaux vivants que desprenen tant lirisme o erotisme (inoblidable el festeig sensual de les mans a l’aigua tèrbola de la font del claustre!) com melangia i tristesa.

Recha treballa sovint amb actors consolidats però també amb no professionals, a l’aire lliure i amb guions que no eten rigideses prèvies. Aquesta vegada són un grup d’homes cecs, esbojarrats i escatològics, que van d’excursió al monestir de Poblet, que aquí deixa veure tots els clarobscurs de la seva verticalitat gòtica. Els invidents beuen, riuen, toquegen i canten (“que brilli la claror…!”), celebren la vida amb una descarada llibertat sense deixar-se atrapar mai per la foscor. Topen de seguida amb les pors, les cabòries i la infelicitat dels que sí que hi veuen (esplèndides Montse Germán i Muntsa Alcañiz). I, en canvi, connecten amb un fotògraf cec, inspirat en Eugen Bavcar, un artista eslovè real i invident, reconegut per la seva capacitat de fotografiar l’inconscient, que els cita Borges. La ceguesa, recorda, no és la tenebra: és una forma de la solitud.

Per sobre de tot, sobresurt el protagonista (un irable Lluís Soler que arriba a fer dubtar de si hi veu o no), veritable alter ego de Recha en la seva pel·lícula més autobiogràfica, encara que potser no ho sembli. Perquè una de les lliçons morals del seu cinema és constatar com un artista pot parlar de si mateix transfigurant-se en els altres i en les coses i les sensacions del món exterior sense necessitat de mirar-se narcisísticament en el mirall de la intimitat personal.

Durant unes hores, perseguit pel seu at, el personatge viu una veritable baixada als inferns. Convoca tots els seus fantasmes eròtics (les dones que l’han estimat, o la felliniana escena dels exhuberants pits femenins) i metafísics (el poder de la imaginació i el misteri de la llum) mentre s’adona, desconcertat, seguint les paraules de Spinoza repetides per l’abat del monestir (un emocionat Ignasi Terraza), que només des de la mirada interior s’ateny, potser, la felicitat. No cal retrocedir fins a Tirèsias. També el Foix d’‘És quan dormo que hi veig clar’ ho sabia.